|
Els sons vibrants
Els sons
La distribució fonètica r/R no ofereix problemes a nivell pràctic.
Les escasses variacions dialectals se situen a la pronunciació o
emmudiment de la r a final de mot, o en el reforçament amb [t] en
algunes zones de certs mots acabats en -R. En valencià és general la
pronunciació de tots els casos de -R final:
cantaR, fusteR, senyoR, claR,...
En canvi, als altres dialectes aquesta -R sol ser muda a final de
mot, però sona als altres casos i als derivats:
canta(r) (però: cantaR-li)
fuste(r) (però: fusteRet)
senyo(r) (però: senyoRa)
cla(r) (però: claRejar)
En aquests dialectes, llevat sovint del baleàric, es pronuncien
sempre les -R finals dels mots:
acer, amor, auster, car, clor, clorur, cor, enter, exemplar, far,
fer (= salvatge), fervor, futur, labor, mar, mer, obscur, or,
popular, pur, rar, sever, sonor, sospir, vampir, vapor.
I en determinades zones del català central alguns d'aquests mots
apareixen reforçats amb una -T al final:
car(t), mar(t), cor(t), amor(t),...
Les grafies
a) El so de [r] (erra simple) és sempre representat per la grafia R:
pare, cara, Sara,...
b) El so de [R] (erra múltiple) pot ser escrit:
- R: A principi de mot, darrera de consonant i, en alguns mots
compostos darrera de vocal:
Remei, Manresa, antiraquític, autoretrat, birectangle (però no:
birrem), contrarèplica, extraradi, monorefringent, neoradical,
semirecte, sobrerealitat, suprarenal, triradiat, (no: trirrem),
ultraràpid
- RR: Entre vocals (menys en els casos anteriors): carro, serra,
parra,...
Remarca
Per escriure la -R muda de final de mot en aquelles zones o mots en
què habitualment no es pronuncia, podem seguir les indicacions
següents:
a) Els infinitius: solen acabar en -R (-AR, -ER, -IR, segons la
conjugació, llevat dels que tinguin el final en [r3] (com caure
plaure, moure):
marxar, córrer, venir, dur,...
(En algunes ocasions aquesta -R és pronunciada: quan l'infinitiu va
seguit d'un pronom feble: venir-ne, dur-la,...)
No confonguem:
L'infinitiu: anar, tornar, (que també fem servir per formar el
perfet perifràstic: va anar, va tornar) amb el perfet simple (en la
seva tercera persona): anà, tornà,...
En Lluís va anar a casa seva
anà
(La segona forma és literària i gairebé no s'usa mai en la llengua
parlada llevat d'alguna zona dialectal. Per tant, la confusió és
només ortogràfica.)
b) Els sufixos -AR, -ER, -OR, -DOR:
bestiar, fuster, negror, escalfador,...
c) Els noms que presenten -R en algun altre mot de la mateixa
família (derivat):
clar/clara/clarejar/claror,...
por/poruc/poruga,...
càntir/cantiret/cantiró
GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació |
SALC - Servei d'Autoformació en Llengua Catalana
 |           |
