CODI ACTIVITAT: TO12046


FONT : RUAIX, J.A. Català/1. Ed. Ruaix 

    
    
    
    LES VIBRANTS (r/rr)
    
    La distinció erra simple / erra múltiple
    
    La pronúncia dels dos sons de la erra no presenta problemes; tothom
    distingeix perfectament entre mira/mirra, para (o pare)/parra, etc.
    Quant a la grafia, només la erra múltiple ofereix una mica de
    dificultat. Observeu, doncs, aquest quadre:
    
    El so de erra múltiple s'escriu:
    
    R
    
    1) A començ de mot: ric, roca, etc.
    
    2) Obrint síl·laba, quan l'anterior acaba en consonant: folre,
    Manresa, etc.
    
    RR
    
    3) Entre vocals: carro, arròs, etc.
    
    EXCEPCIÓ: Els compostos, com: antireligiós, autoretrat,
    birefringent, contrarestar, extraradi, monorim, multiracial,
    neoromàntic, postromàntic, semirepresentant, sobrerealitat,
    suprarenal, trirectangle, ultraràpid, etc.; barba-ros, penjarobes,
    etc.; dentirostre, bielorús, termoregulació, telereceptor, etc.;
    pre-romà, pre-rafaelita, pre-regnant, pre-romànic, etc.(1)
    
    La erra muda
    
    Un problema ortogràfic més gros és el de la erra muda. És a dir, la
    erra que s'escriu però que en tot el domini lingüístic, exceptuant
    València, no es pronuncia. Això passa en la majoria dels mots quan
    la erra es troba al final.(2) Per a saber quan s'escriu -r, apreneu
    aquestes regles:
    
    1ª Els infinitius de la primera i de la tercera conjugacions:
    portar, venir, dur, etc. Els infinitius de la segona conjugació que
    no acaben en -re: saber, fer, témer, córrer, etc.
    
    NOTEU: Si l'infinitiu duu -r, aquesta lletra apareix en el futur i,
    generalment, en les combinacions amb pronoms: portar-é, vindr-é,
    dur-é, sabr-é, far-é, temer-é, correr-é; portar-ho, venir-hi, etc.
    
    (En canvi: caure, rebre, vendre, cloure, etc., perquè no diem pas
    «caurer-é» o «caurer-hi», ni «rebreré» o «rebrer-ho», etc.).(3)
    
    DISTINGIU BÉ les formes del perfet simple (ell cantà, ell temé, ell
    serví, etc.) de les del perfet perifràstic (ell va cantar, ell va
    témer, ell va servir, etc.). El perfet simple va sense erra final;
    el perfet perifràstic, essent compost de l'auxiliar va + infinitiu,
    durà la majoria de les vegades erra en l'infinitiu.
    
    2ª Els mots en els derivats dels quals apareix fonèticalnent la
    erra: clar (clara), carrer (carreró), Vallespir (vallespirà), por
    (poruc), segur (segura), etc.(4)
    
    3ª En els sufixos de derivació:
    
    -ar (noms col·lectius o de lloc): bestiar, platanar, colomar,
    llindar, etc.
    
    -er (noms de persona, lloc, instrument, planta): sabater, femer,
    clauer, presseguer, etc.
    
    -or (noms abstractes): blavor, escalfor, etc.
    
    -dor, -tor, -sor (noms de lloc, instrument, persona): parador,
    espolsador, pescador; cantor, pintor; impressor, professor; etc.(5)
    
    NOTEU com també en els eventuals derivats d'aquests derivats apareix
    r: bestiaró, colomaret, sabatera, claueret, espolsadoret, pescadora,
    etc.
    
    
    
    NOTES:
    
    1. Noteu també: arítmia i arítmic (que abans hom grafiava amb rr);
    en canvi: birrem, trirrem, prerrogativa.
        En els escrits balears trobem algun cas de -rr final: jo corr
    (per jo corro).
    
    2. Hi ha, tanmateix, un bon nombre de mots (especialment mono-
    síl·labs, mots semierudits i substantius postverbals) en els quals
    la erra final se sol pronunciar. Així (amb llurs plurals):
    
    - una sèrie d'adjectius en -ar: anular, auricular, cel·lular,
    canicular, consular, dactilar, epistolar, espectacular, exemplar,
    familiar, insular, lunar, muscular, ocular, popular, pulmonar,
    secular, singular; d'aquests, n'hi ha uns quants que es contraposen
    a verbs també acabats en -ar però amb la erra muda: auxiliar (p.e.
    professor auxiliar, adj. / auxiliar un ferit, verb), circular,
    conciliar, jubilar, militar, modular, regular, triangular, tutelar,
    vehicular, velar;
    - atzar, avar, balear, basar (subst., distint de basar, verb),
    calamar o calamars, car, cigar, escolar (a.; distint de escolar,
    v.), empar i Empar, far, Gaspar, hangar, ignar, impar, jaguar, llar,
    manillar, mar, par, pesar (s.; distint de pesar, v.), rar, solar (s.
    i a.; distint de solar, v.), talar (a.; distint de talar, v.), tsar,
    Àlvar, Cèsar;
    - Ter; acer o cer, Assuer, auster, enter, Ester, Homer, mer, sever
    (però Sever, nom propi, amb r muda), secreter, per, pròsper, Tiber;
    - albir, Casimir, emir, faquir, gir, llir (arcaic per lliri), Mir,
    papir, Ramir, respir, safir, sospir, tir, vampir, sàtir;
    - bor, clor, cor, llor (variant de llorer), mor (forma del verb
    morir), or, sor, Teodor (i Isidor, Telesfor...), tresor, amor,
    error, favor, fervor, honor, horror, humor, labor, licor, motor,
    menor, pudor (s. masc.; però pudor, s. fem., amb r muda), rancor,
    rigor, rubor, sabor (distint de sabó), sonor, Tabor, temor, tenor,
    terror, tumor, valor, vapor, vigor;
    -Artur, atur, atzur, bromur, cangur, carbur, cianur, clorur, conjur,
    fur, fluorur, futur, llur, manicur, mur, obscur, prematur, pur,
    sulfur, Ur.
    
        Hi ha alguns casos de vacil·lació entre la pronúncia amb r final
    o sense: poder (s.), sincer, autor, castor; anterior i posterior,
    interior i exterior, inferior i superior.
        Afegir una t a la pronúncia dels mots acabats en r sensible es
    considera un vulgarisme, com dir «cart» per car, «còrt» per cor,
    etc. Així, per exemple, hom distingeix entre far i fart, llar i
    llard, mar i Mart, or i hort.
        És admès de pronunciar «abre» per arbre i «pendre, pendré,
    pendria...» per prendre, prendré, prendria...
        Cal esforçar-se a no ometre la r líquida dels grups fr, pr, tr
    en mots com Frederic, prostrar, orquestra, trempar. Al costat de
    cartó, murta, tartana existeixen les variants cartró, murtra,
    tartrana (aquesta última, poc aconsellable).
    
    3. Noteu els infinitius esdevinguts noms: parer, dinar, sopar, etc.
    
    4. Noms més difícils: senars, senglar, monestir, ahir, raor
    (navalla), àlber, sèver. Noteu: dur (infinitiu, adjectiu) / duu
    (forma verbal); durs (pl. de l'adj. dur) / duus (forma verbal).
    S'escriu "calés" malgrat els derivats calerets i calerons, com "Déu
    n'hi do" malgrat Déu n'hi doret.
    
    5. Fóra bonic de veure restablerta la grafia correcta en els cognoms
    del tipus «Falgàs», «Bové», «Olivé», «Pintó», etc.: Falgars, Bover,
    Oliver, Pintor, etc. Nogensmenys, l'escriptura habitual ens permet
    de descobrir la procedència de tals llinatges: si van amb -r,
    probablement són valencians (p. e. Fuster, Ferrer); si van sense,
    són de les regions restants (p. e. Fusté, Ferré o Farré).

GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística
UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació