CODI ACTIVITAT: TO13047


FONT : RUAIX, J.A. Català/1. Ed. Ruaix 

    
    
    
    L'ANTIGA ASPIRADA (h)
    
    La lletra h representava en llatí un signe d'aspiració, com ho fa
    actualment en llengües com l'anglès, l'alemany i altres. En el
    català, la hac només té encara aquest valor en les onomatopeies ha
    ha ha!, he he he!, aha!, ehem! i similars. També, si encara no s'han
    aclimatat prou al nostre sistema fonètic, en mots manllevats de les
    llengües que tenen hac aspirada: hall, happening, hegelià, Hèlsinki,
    Hilda, hippy, hobby, holding, Sàhara, etc.
    
    Tret d'aquests casos, usem la hac amb un valor purament etimològic
    en una sèrie de mots provinents del llatí (p. e. haver,(1) herba,
    hereu, home, hora, hort, hostal, etc.), del grec (hecatombe,
    hectòmetre, hegemonia, hel·lènic, hemicicle, hemorràgia, heptàmetre,
    heterodox, hexàgon, hidrogen, higiene, hipèrbole, hipòtesi,
    homogeni, etc.) o d'altres llengües (p. e. harem, hègira; handicap,
    hurra; hotel, hulla; menhir, etc.).
    
    En general, l'ortografia catalana de la hac coincideix amb la del
    castellà. Exs.: hàbil, habitar, hèrnia, història, homicida, honest,
    honor, hospital, horror, humà, humil, humor; adherir, conhort,
    cohesió, dehiscent, exhalar, exhaurir, exhumar, inherent, inhumà,
    nihilisme, prohibir, transhumant, vehement, vehicle, etc., ermita,
    exuberant, etc.
    
    Però hi ha unes quantes discrepàncies:
    
    -CATALÀ AMB H (castellà sense): ham, hamartritis, harmonia (i
    harmònic, harmonitzar, harmònium, enharmonia, filharmònic...),
    harúspex, hissar, hivern (i hivernal, hivernar, hivernacle...),
    hològraf; ahir, subhasta, subtrahend, hendeca- (hendeca-
    síl·lab...).(2)
    
    - CATALÀ SENSE H (castellà amb h): avui,(3) Ermenegild, orfe,
    orxata, os, ou, uil; braman (i bramanisme), cacauet, coet, Rin,
    truà.
    
    DISTINGIU BÉ ENTRE AQUESTS HOMÒNIMS O PARÒNIMS:
    
    1) - ha: verb haver (ell ha sortit...)
       - ah!: interjecció (ah!, ets tu...)
       - a: preposició (a Barcelona...)
    
    2) - he: verb haver (jo he dit...)
       - eh: interjecció (eh?, què dius?)
    
    3) - hem: verb haver (nosaltres hem vist...)
       - em: pronom feble (em penso...)
    
    4) - hi: pronom feble (hi vaig; hi ha...)
       - i: conjunció (tu i jo...)
    
    5) - ho: pronom feble (ho vols?...)
       - oh: interjecció (oh!, que bonic!...); vocatiu, és a dir, per a
         invocar algú (oh Déu meu!)(4)
       - o: conjunció (tu o jo...)
    
    6) - hom: pronom (hom creu que...);
       - om: arbre (sota un om...);
       - ohm: unitat elèctrica (una resistència de tants ohms);
    
    7) - hala!: interjecció;
       - ala: substantiu;
    
    8) - aprehendre (i aprehensió, aprehensible): copsar mentalment;
       - aprendre: adquirir coneixements; aprensió: recel;
    
    9) - enherbar: derivat de herba;
       - enervar: derivat de nervi.
    
    La H COM A SIGNE DE HIAT. En català antic, com encara avui en alguns
    cognoms, s'usava el signe h per a indicar que dues vocals contigües
    es pronunciaven separades: «rahó», «vehí», «Serrahima», «Tahull»,
    etc. En l'ortografia moderna, havent-se establert unes altres
    normes, cal abandonar l'ús de la hac com a signe de hiat, àdhuc en
    noms geogràfics, i així cal escriure, per exemple: raó, veí,
    Arraona, Boí, Maó, Sanaüja, Serraïma, Taüll, Vilajuïga, etc.(5)
    
    
    
    NOTES:
    
    1. Els mots benaurat, malaurat, i derivats, no tenen res a veure amb
    el verb haver (i no s'han d'escriure, doncs, «benhaurat»,
    «malhaurat», etc., com alguns fan, potser influïts per les grafies
    franceses «bonheur» o «bienhereux», etc.). També va sense hac el
    verb abillar (en fr. «habiller»).
    
    2. En uns pocs casos, el català dubta entre escriure amb h o sense.
    Així veureu escrit Ànnibal (o Anníbal) i Hanníbal; Asdrúbal (o
    Àsdrubal) i Hasdrúbal; Elena o Helena; Eva o Heva. Notem, de
    passada: anihilar o aniquilar.
    
    3. Però, en valencià, hui.
    
    4. En aquesta funció vocativa també s'admet de grafiar o (o Déu
    meu!), però és preferible la grafia amb hac perquè així s'evita la
    confusió amb la o conjunció.
    
    5. Recordeu, a propòsit de la hac, les explicacions sobre l'antic
    dígraf ch (pàg. 41).
    
        Noteu: Munic, Zuric (no «Munich», «Zurich»). S'admet chor, però
    és preferible cor (cast. «coro»). No són gens aconsellables grafies
    exòtiques com «Elisabeth», «Judith», «Ruth», «Esther», per Elisabet,
    Judit, Rut, Ester.

GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística
UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació