CODI ACTIVITAT: TO02038


FONT : RUAIX, J.A. El català/1. Ed. Ruaix


    
    
    
    O / U
    
    Quan s'escau en una síl·laba tònica, la lletra o es llegeix
    clarament: cosa, jove, porten, doni.. Però quan s'escau en síl·laba
    àtona, es pronuncia u: coseta, jovent, portem, donés (= «cuseta»,
    «juvent», «purtem», «dunés»)...(1)
    
    Això origina un problema ortogràfic: quan sentim /u/ en síl·laba
    àtona quina lletra hem d'escriure, o o bé u? Heus ací unes regles
    per a resoldre-ho:
    
    1) BUSCAR L'ARREL. Moltes paraules deriven d'una altra, més curta
    (coseta ve de cosa; jovent, de jove), o, encara que no siguin
    pròpiament derivades les podem relacionar amb mots, també més curts,
    de la mateixa família (donar té la mateixa arrel que "ell dóna";
    jugar, que "ell juga"). Com que amb aquest procediment obtenim
    gairebé sempre paraules rizotòniques (que tenen l'accent en
    l'arrel), podem saber exactament quina lletra cal escriure-hi. Més
    exemples:
    
    COM QUE DIEM:     TAMBÉ ESCRIVIM:
    
    pont              pontet, pontó, pontarró, pontar, pontatge...
    punt              puntet, puntós, puntual, puntejar...
    
    foll              follet, follejar, follia...
    full              fullet, fullejar, fulletó...
    
    olla              oller, olleta, ollassa, ollada...
    ull               ullera, ullet, ullàs, ullada...
    
    fort, forta       fortesa, enfortir...
    curt, curta       curtedat, curtejar...
    cort              cortès, cortejar...
    
    ell forma         formar, formem... formava... formés... format,
                      formació...
    ell fuma          fumar, fumem... fumava... fumés... fumat,
                      fumador...
    
    ell gronxa        gronxar..., gronxador...
    ell punxa         punxar..., punxó...
    
    ell lloa          lloar..., lloanca...
    ell sua           suar..., suor...(2)
    
    
    EXCEPCIÓ 1a. Hi ha uns quants verbs que, malgrat que hi pronunciem
    les formes rizotòniques amb [u], tenen altres formes amb [o]. Són cinc
    verbs de la 3a. conjugació:
    
    - collir (i acollir, recollir, etc.): jo cullo, tu culls, ell cull,
    ells cullen, jo culli... PERÒ: collim, colliu; collia... colliré...
    colliria... collís... collit... collidor...
    
    - cosir (i descosir, recosir...): ell cus, etc. PERÒ: cosim, etc.
    
    - escopir: ell escup, etc. PERÒ: escopim, etc.
    
    - sortir (i assortir, ressortir...): ell surt, etc. PERÒ: sortim,
    etc.
    
    -tossir: ell tus, etc. PERÒ: tossim, etc.
    
    EXCEPCIÓ 2a. Dos verbs de la 2a. conjugació, que tenen formes
    rizotòniques amb o i formes rizotòniques amb u, s'escriuen
    generalment amb [o]; només s'escriuen amb [u] el present de subjuntiu i
    l'imperatiu (temps en què, si us hi fixeu, la tercera persona del
    singular, rizotònica, també té u). Aquests verbs són:
    
    -poder: ell pot - podem, podeu, podia... podré... podria...
    pogués... pogut... poderós...; ell pugui o pugui ell - puguem,
    pugueu.
    
    -voler: ell vol - volem, voleu; volia... voldré... voldria...
    volgués... volgut... volença...; ell vulgui o vulgui ell - vulguem,
    vulgueu.
    
    EXCEPCIÓ 3ª. Hi ha uns quants llatinismes (mots cultes manllevats al
    llatí) que aparentment semblen derivats de mots catalans amb o, però
    no ho són. Noteu, en el quadre següent, els més importants:
    
    PRIMITIU CATALÀ - DERIVATS (autèntics, és a dir, procedents de mots
    catalans) - PSEUDO-DERIVATS (falsos derivats, és a dir, manllevats
    directament al llatí)
    
    boca - bocassa, boqueta, bocada... - bucal (p. e. afecció bucal)
    
    cloure, clos - cloenda... - exclusiu, exclusió, reclusió,
    inclusiu...
    
    corb - corbat, encorbar... - curvatura, curvilini...
    
    córrer, concórrer - concorrent, ocorrent (gerundis)... -
    concurrència, ocurrència; concurrent, ocurrent (participis)...
    
    doble - doblar, doblària... - duplicar, duplicat, duplicitat...
    
    dolç - dolcesa, endolcir, dolçor... - dulcificar, edulcorar...
    
    fondre, fos - fonent (gerundi), foneria... - fundent (part. o adj.),
    fusió...
    
    forc, forca - forcat, forquilla... bifurcar, bifurcació...
    
    home - homenet, homenàs, homenot - humà, humanisme, humanitat...
    
    jonc(3) - joncat, joncar, jonquera, Joncadella, Jonqueres... -
    juncàcies...
    
    jove - jovent, jovenesa, joventut, jovenívol, rejovenir... -
    juvenil, juvenilment...
    
    moc - mocós, mocosa... - mucós, mucosa, mucositat...
    
    ploma - plomar, plomatge, plomall... - plumífer...
    
    pols m. - polsera, polsar, polsador, polsament... - pulsació,
    pulsatiu, pulsió, pulsímetre...
    
    pols f. - polseguera, espolsar... - expulsar, expulsió...
    
    porgar, ell porga - esporgar, esporgador... - expurgar, purgar,
    purgatori...(4)
    
    2) MIRAR EL CASTELLÀ. Perquè en la majoria dels mots, sobretot
    cultes, català i castellà coincideixen. Exs.:
    
    CASTELLÀ      CATALA
    
    moral         moral
    mural         mural
    oreja         orella
    cuchara       cullera
    contento      content
    hormiga       formiga
    mujer         muller
    humilde       humil
    
    CASTELLÀ          CATALÀ
    
    suspender         s-u-spendre
    sostener          s-o-stenir
    monografia        m-o-n-o-grafia
    tuberculoso       t-u-berc-u-lós
    parábola          paràb-o-la
    fórmula           fórm-u-la
    prófugo           pròf-u-g
    hidrófobo         hidròf-o-b
    
    Els mots de les llistes següents, i llurs derivats o compostos, no
    coincideixen en les dues llengües veïnes:
    
    DISCREPÀNCIES CATALÀ/CASTELLÀ
    
    CATALÀ AMB O (cast. amb U)
    
    aixovar, atordir, at-o-rr-o-llar, avorrir-se, bordell, Borriana,
    botifarra, brúixola, capítol, cartolina, cíngol, c-o-lobra, complir,
    
    complimentar, còns-o-l, croada, embotir, Empordà, escapolir-se,
    escodrinyar, escoltisme, escrúpol, esdrúixol, fonament, gobelet,
    governatiu, governamental, Hongria, Joan, joglar, llúpol, m-o-nyó,
    nodrir, ordir, pèndol, podrir, polir, p-o-lvoritzar, rètol, robí,
    roí, Romania, rossinyol, sofrir, sorgir, sospirar, sostreure, títol,
    tolir-se, tonyina, Torí, t-o-rró, triomf, xorigueresc.
    
    CATALÀ AMB U (cast. amb O)
    
    Amadeu, ateneu, bumerang, bufetada, butlletí, cacau, camafeu,
    corifeu, correu, correus, cuirassa, enfistular-se, escullera, estiu,
    europe-u-, fetus, focus, fòrum, harmònium, Ladislau, Liceu,
    muntanya(5), mussol, Orfeu, Pireu (el), Pius, Pompeu, porus, ritu,
    riu, saurí, sèrum, sinus, subornar, sufocar, supèrbia, suportar,
    tètanus, Titus, tramuntana, trofeu, turment, vidu (o viudo).
    
    DISCREPÀNCIES MÚLTIPLES: Bordeus (cast. «Burdeos»), furóncol (cast.
    «forúnculo»).
    
    3) OBSERVAR LA MORFOLOGIA. Concretament recordem:
    
    - és amb O la desinència verbal del present d'indicatiu, primera
    persona: canto, temo, serveixo...
    
    - és amb O la desinència -os d'alguns plurals de noms (substantius i
    adjectius): gasos, reflexos, feliços..
    
    - hi ha un cert nombre de noms terminats en -o i d'altres terminats
    en -u no semivocal (és a dir, que no forma part d'un diftong).
    Aquests conserven la -u en el femení i els derivats; aquells, en
    canvi, deixen caure la o en llurs femenins i derivats. Exemples:
    
    primitius (masc.)     femenins        derivats
    
    continu               contínua        continuitat
    exigu(6)              exigua          exigüitat
    ritu                  ---             ritual
    moro                  mora            moreria
    guerxo                guerxa          guerxesa, guerxar-se
    ferro                 ---             ferrer, ferrar
    
    4) CONSULTAR EL DICCIONARI o l'enciclopèdia, on trobarem els mots no
    compresos en les regles precedents.(7)
    
    
    
    
    NOTES:
    
    
    1. Això és el que passa generalment en el català central. Però cal
    anotar algunes particularitats:
    
    - en els mots compostos, es pronuncia clara la o del primer element
    procedent d'un mot amb o tònica: bocaclòs (boca+clos), Bonaigua
    
    (bona+aigua), cobrellit, Collbató, Comadran, contradir, copalta,
    etc. Hi ha vacil·lació en el cas de tothom (vegeu també més
    endavant, nota 5).
    - se solen pronunciar amb o oberta la conjunció o i la o àtona de
    les interjeccions oidà, ollaó i del llatinisme litúrgic hosanna.
    - se solen pronunciar amb o tancada les os àtones de mots erudits
    com Apol·lo, Safo, Argos, Darios, Eros, Febos, Càstor,
    Nabucodonosor, els en -èol (alvèol, nuclèol...), la o del nexe àton
    uo (sinuositat, sumptuositat, voluptuositat...) i la d'alguns altres
    mots com Aneto, duo, estèreo, video, zoo, caos, Laos; total.
    
        En els parlars occidentals i en el mallorquí hom pronuncia
    sempre clarament (tancada) la o àtona sense reduir-la a u.
        A remarcar que en el diftong ou àton sol articular-se la o amb
    un so que no és ni o ni u, sinó amb un timbre entremig de la o i de
    la vocal neutra: plourà, roureda, etc. També hi ha qui ho pronuncia
    com si fos escrit au.
    
    2. Se suposa que, en aplicar aquesta regla, usem la forma catalana
    correcta. Notem uns quants casos de divergència amb el castellà:
    
    - noms: gola (cas. «gula» i altres termes; amb el derivat engolir),
    jonc (planta; distint de junc, embarcació), nombre (amb nombrós,
    també existeix número), nuvi (amb nuviatge), ploma (amb plomatge,
    plomar), pols (amb polsera, cast. «pulso» i «pulsera»), tomba (amb
    tombal), torba (amb torbera);
    - verbs: atribolar (amb els derivats atribolat, atribolament, també
    existeix tribular, amb tribulació), barbollar, cobrir (diem la o
    tònica, per exemple, en cobrellit); compostos: descobrir, reco-
    brir...), escoltar, muntar (i desmuntar, remuntar...), patollar,
    polsar, solcar, tombar, torbar.
    
        Formen regularment els derivats (mentre que el castellà els té
    irregulars) els següents noms acabats en -or: calor (calorós),
    comptador (comptadoria), conservador (conservadorisme), corredor
    (corredoria), pagador (pagadoria), rigor (rigorós), tambor
    (tamboret), tenidor (tenidoria).
        En alguns casos hem de distingir entre derivats formats sobre
    una arrel nominal o sobre una arrel verbal:
    
    - joc - joguina, joguinejar, joguinós, joglar...
      jugar (ell juga) - jugador, jugada, juguesca, juganer...
    - moll - mollenc, molleró, molleric, mollesa...
      mullar (ell mulla) - mullat, mullader, mullena...
    - pastor - pastoret, pastoral...
      pasturar (ell pastura) - pasturatge...
    - pluja - plugim, plugisser, plujós...
      ploure - plovia, plourà, plogués, plogut, plovisc, plovisquejar...
    
        Del substantiu "busca" tenim, segons Moll i Coromines, els
    derivats buscall (tros de llenya) i busqueta (nom de diferents
    moixons), aquest darrer grafiat erròniament «bosqueta» pel
    Diccionari general i per la GEC, com si vingués de bosc (del qual
    mot sí que provenen bosquet, boscatge, boscà, boscater, boscós,
    boscúria, bosquí, etc.)
    
    
    3. Encara que, dialectalment, existeix la forma junc, de la qual
    prové el topònim Juncosa.
    
    4. Altres exemples de pseudo-derivats són: fur / foral; món / mundà,
    mundial, tercermundisme; om / ulmàcies; ós / ursí, -ina, úrsids;
    solc, solcar / sulciforme.
        Casos semblants: capítol / capitular (adj.), capitular (verb);
    fèmur / femoral; morena / murènids; mosaic, emmosaiar / musiu;
    mostela / mustèlids; nodrir, nodriment / nutritiu, nutrició; ortiga,
    ortigada, ortigall / urticària; pèndol, pèndola (substantius) /
    pèndul -ula, pendular (adjectius); polvoritzar / pulverulent;
    sorgir, ressorgir, ressorgiment / surgència, insurgir-se, insurgent,
    insurrecció; trèmol (subst.), tremoleda / trèmul -ula (adj.); volcà,
    volcànic / vulcanisme, vulcanòleg; cònsol, consulat / consular
    (adj.); títol, titolàs / titular (adj.), titular (v), titulat,
    titulació, titularitat, intitular.
    
    5. Corresponent al mot cast. «monte», tenim en català munt (amb
    derivats com munta, muntaner, muntanya, munteria, muntès, muntijol),
    i mont (usat com a primer element de compostos com Montbui,
    Montcada, Montjuïc, Montsec, Montseny, Montserrat, etc., per bé que
    la pronúncia generalment és amb u, la qual cosa indica que el
    veritable ètim en molts casos deu ser munt); tenim també montuós i
    monticle.6. Més casos: individu, ingenu, perspicu, superflu.
    
    7. Anotem un cas de modificació recent: llorigó o llodrigó amb els
    derivats llorigada o llodrigada, llorigar o llodrigar, lloriguera o
    llodriguera (que abans el Diccionari General escrivia amb u).
    
    
    
    
    
    
    
        
    


GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística
UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació