|
_________________
|ELS SONS LATERALS|
|_________________|
ELS SONS
Recordeu que els sons laterals són [l] (cala, mala, pala), i [L]
(calla, malla, palla). Es tracta també de dos fonemes, de l'ordre
dental, l'un alveolar (/l/), i palatal l'altre (/L/), ja que
serveixen per a distingir mots amb significats diferents.
De fet, no ofereixen gaires dificultats ni en la pronúncia ni en la
representació gràfica, com veurem.
_ La pronunciació de [l]: L'articulació d'aquest so ofereix unes
particularitats especials en català que l'aparten de la pronúncia
castellana i l'acosten a l'anglesa: la part posterior del dors de la
llengua es retreu i forma una àmplia zona de ressonància a la part
velar de la boca; així, l'efecte que fa la ela catalana és de so
velar (dit també «ela molla»). Aquest efecte és perceptible sobretot
a final de paraula davant d'una pausa: mal, cal, sal, pel,...
VARIANTS DIALECTALS
a) La iodització: (pronunciació de la [l] com a [y] o [I]:
palla/paia; genoll/genoi). Aquest fenomen és estès a la zona
nord-oriental del català central (del Llobregat cap a la costa,
exceptuant els grans nuclis de població: Manresa, Terrassa,
Sabadell, Granollers, Mataró,...) i a les Illes Balears. En aquestes
zones són pronunciades [y] o [I] determinades [L] provinents dels
grups llatins C'L, G'L, LY:
ull/ui, rella/reia, palla/paia
Els rastres de iodització són estesos a una zona molt més àmplia
encara, en mots com:
llentia (llentilla), fiol (fillol), uial (ullal), ceies (celles),
tai (tall), assoleiat (assolellat), vui (vull),...
b) El grup inicial AL- és pronunciat en algunes zones AU- o U- en
mots com:
auba (alba), bauma (balma), aufals o ufals (alfals)...
(Alguns autors han utilitzat aquest tret per donar un cert aire
dialectal o arcaic als seus personatges o obres.)
LES GRAFIES
La pronunciació geminada (duplicada) de [l] ([ll]) és encara un fet
normal en mots com: til·la, xarel·lo, fal·lera, i tal com hem vist a
la lliçó 10, en mots com atleta. Però ha desaparegut en la majoria
de les paraules en què l'ortografia manté la grafia L·L. Es tracta
de mots cultes que tenen LL en llatí o grec.
Els més usuals són: al·legar, al·legoria, al·leluia, al·licient,
al·literació, al·locució, al·ludir, al·lucinar, al·lusió, ampul·lós,
apel·lació, aquarel·la, bagatel·la, bèl·lic, cal·ligrafia,
capil·lar, caravel·la, carretel·la, cavil·lar, cel·la, cèl·lula,
circumval·lació, col·laborar, col·lació, col·lapse, col·lateral,
col·lecció, col·lega, col·legi, col·legir, col·lisió, col·locar,
col·loqui, compel·lir, constel·lació, cristal·lí, damisel·la,
destil·lar, el·lipse, estel·lar, excel·lent, expel·lir, fal·laç,
fal·lera, fal·lible, flagel·lar, fregatel·la, gàl·lic, goril·la,
hel·lènic, idil·li, il·lació, il·legal, il·legítim, il·lès,
il·liberal, il·lícit, il·limitat, il·lògic, il·luminar, il·lús,
il·lustrar, imbecil·litat, impel·lir, instal·lar, intel·lecte,
intel·ligència, interpel·lar, libèl·lula, lil·liputenc, mal·leable,
medul·la, mel·liflu, metàl·lic, metal·loide, mil·lenari, mil·lèsim,
miscel·lània, mol·lície, mol·lusc, mortadel·la, nul·la, novel·la,
nul·litat, ombrel·la, oscil·lar, pal·li, pàl·lid, paral·lel,
parcel·la, pastorel·la, pel·lícula, pul·lular, pupil·la,
pusil·lànime, putxinel·li, rebel·lió, repel·lir, satèl·lit,
síl·laba, sil·logisme, sol·lícit, taral·lirot, tel·lúric, til·la,
titil·lar, tranquil·litat, vacil·lar, vel·leïtat, violoncel·lista,
xarel·lo, xinel·la, xitxarel·lo.
I alguns noms propis com: Apel·les, Apol·lo, Apol·loni, Aquil·les,
Avel·lí, Brussel·les, Cal·límac, Cal·lipse, Gal·la, Gàl·lia,
Gal·lípoli, Compostel·la, Marcel·la, Marcel·lí, Camil·la, Ciril·li,
Sal·lusti, Tertul·lià i Tul·li.
GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació |
SALC - Servei d'Autoformació en Llengua Catalana
 |           |
