CODI ACTIVITAT: TMS15009


FONT : BADIA,J. i GRIFOLL,J. Jonc. Llengua catalana BUP. Edicions 62


    
    
    
    El verb
    
    
    La funció de nucli del sintagma verbal només pot ser desenvolupada
    per aquells elements que tinguin la flexió de nombre, persona i
    temps. La classificació formal, doncs, és suficient en aquest cas
    per delimitar una funció.
    
    Igual que les formes nominals, les formes verbals poden
    fragmentar-se en:
    
    lexema + gramema
    
    però, per tal d'establir una diferència terminològica amb les formes
    nominals, aquests conjunts de morfemes els anomenarem
    
    lexema verbal + auxiliaritat
    
    a) El lexema verbal és un lexema similar al del Nom: expressa el
    contingut lèxic del verb
    
    VERBS         NOMS
    
    cant-es       cant-aire
    dibuix-em     dibuix-ant
    ventil-ar     ventil-ador
    
    a grans trets, junt amb l'auxiliaritat verbal, designa la idea d'una
    acció (fer, cantar, dir, beure) d'un estat (ser, estar, tornar-se),
    d'un procés, d'un comportament, etc.
    
    b) En canvi, I'auxiliaritat està representada per un conjunt de
    morfemes d'abast més ampli que els que marquen exclusivament el
    nombre o el gènere. D'aquests darrers inclou els de NOMBRE, però
    rebutja els de GÈNERE. A més, hi afegeix els de PERSONA, TEMPS,
    ASPECTE i MODE, inclosos o aglutinats en una forma única, tant si es
    postposen al lexema (1), com si s'hi anteposen (2):
    
    (1) corr/(íem)                   (2) (he) caminat
    - nombre, plural.                - nombre, singular.
    - persona, nosaltres.            - persona, jo.
    - temps, passat.                 - temps, passat. 
    - aspecte, imperfet.             - aspecte, perfet.
    - mode, indicatiu.               - mode, indicatiu.
    
    
    L'auxiliaritat
    
    
    Nombre
    
    Els morfemes de nombre indiquen la individualitat (singular) o la
    pluralitat (plural) del sintagma nominal que realitza la idea
    expressada pel verb
    
    (singular) _ «La Maria [0] puja [0] a casa» 
    (plural) _ «El/s lladre/s surt/en de nit»
    
    Persona
    
    Els morfemes de persona relacionen el verb amb una persona
    gramatical representada pels pronoms personals JO, TU, ELL-ELLA,
    NOSALTRES, VOSALTRES, ELLS-ELLES. Són sis persones diferents: jo,
    tu, ell-ella, indiquen la individualitat (singular), nosaltres,
    vosaltres, ells-elles, indiquen la pluralitat o col·lectivitat
    (plural). Adonem-nos, però, que «nosaltres», per exemple, no és la
    forma plural de «jo», ni «vosaltres» és la forma plural de «tu».
    Posem-ne un exemple breu: designem amb «tu» a la Marta, però en dir
    «vosaltres» no ens referim a «la Marta + la Marta + la Marta +
    etc.», sinó, per exemple «al Joan + la Marta + la Montserrat + etc.»
    Per una altra banda, la marca de PERSONA de les formes verbals ens
    permet d'elidir sovint els sintagmes nominals que realitzen la idea
    expressada pel verb
    
    _ «L'estudiant i el pintor // treballaven plegats»
    _            0             // treball[aven (ells)] plegats.
    _ «Jo // recito una poesia»
    _  0  // recit[o (jo)] una poesia
    
    Els morfemes de nombre i de persona estableixen la concordança entre
    el sintagma nominal SUBJECTE i el NUCLI del sintagma verbal
    
    _ «[vosaltres] beren[àveu] a les fosques»
           
    SUBJECTE      NUCLI
    
    2na persona   2na persona
    plural        plural
    
    Temps
    
    Els morfemes de temps indiquen el moment e què té lloc l'acció, el
    comportament, etc., expressats pel verb. El punt de referència és el
    moment "ara", moment en el qual es desenvolupa el procés
    comunicatiu.
    
    "CAMINAVA"                "CAMINO"                "CAMINARÉ"
    
                                ara
    
      passat                  present                   futur
    
    
    Aspecte
    
    Aquests morfemes ens indiquen
     
    a) que la idea expressada pel verb ha desplegat un procés enter, és
    a dir, que ha tingut principi i final
    
    aspecte PERFET: acabat, completat 
    
    b) O, contràriament, que només es coneix l'inici del procés
    
    aspecte IMPERFET: únicament iniciat, se'n desconeix l'acabament
    
    Malgrat que TEMPS i ASPECTE són dues marques de significació
    distinta, la segona pot entendre's com una matisació de la primera.
    Així, l'aspecte intervé tant en el temps passat com en el present i
    en el futur
    
    caminava
    he caminat  
    
    pertanyen al passat, però
    
    «caminava» és una acció imperfeta
    «he caminat» és una acció perfeta
    
    El contingut lèxic d'alguns verbs ja aporta una significació
    aspectual que cal no confondre amb les marques morfològiques
    precises que acabem d'exposar. Per exemple, el mateix verb «acabar»
    
    a) expressa el final d'una acció, d'un comportament: «avui hem
    acabat tota la feina», «s'ha acabat la pel·lícula», etc.
    b) però, en canvi, la forma «acabava» té un aspecte imperfet, ja que
    no ens permet de conèixer si s'ha realitzat o no un procés enter.
    
    Compareu els exemples següents:
    
    _ «acabava la feina l'any passat» (imperfet)
    _ «va acabar la feina l'any passat» (perfet)
    
    Tenint en compte aquest contingut significatiu dels verbs, podem
    considerar que tornar-se (groc, vermell, etc.), adormir-se,
    apujar-se, florir, enutjar-se, etc., tenen un sentit d'iniciació, ja
    que expressen el començament d'una acció. En canvi, copejar,
    coixejar, regatejar, fullejar, mercadejar, parrupejar, etc., tenen
    un sentit de duració, ja que expressen la insistència o la
    regularitat intermitent en una acció.
    
    Mode
    
    Els morfemes modals marquen la manera com es realitza la idea
    expressada pel verb
    
    a) «Joan, vine!», mode Imperatiu (expressa una ordre, un
    comandament)
    b) «Ara ve el Pere», mode Indicatiu (és la simple indicació o
    exposició de la idea) 
    c) «Voldria que vinguessis», mode Subjuntiu (expressa el desig,
    l'anhel, la voluntat que la idea designada pel verb sigui duta a
    terme).
    
    Formes no personals i perífrasis verbals
    
    Totes les marques anteriors (nombre, persona, temps, etc.), que fins
    ara hem estudiat com a morfemes postposats al verb, poden concórrer
    en una forma anteposada al verb. Per a aixó, cal que el nucli del
    sintagama verbal sigui compost i, a més, que el segon element (en
    algun cas, el tercer) sigui un infinitiu, un participi, o bé un
    gerundi.
    
    _ vas CANTAR
    _ he VINGUT
    _ anem FENT
    _ (vaig HAVER ESCOLTAT) 
    _ (hagués POGUT HAVER FET)
    
    Les formes remarcades (cantar, venir, etc.) constitueixen el lexema
    verbal; no comporten cap indicació gramatical (ni mode, ni temps, ni
    persona, etc.). Aquestes indicacions s'integren en la forma
    anteposada (1) i (2), la qual té el valor del gramema verbal, i
    constitueixen l'auxiliaritat:
    
    (1) [vas] cantar          (2) [he] vingut
    
    - singular                - singular
    - tu                      - jo
    - passat                  - passat
    - perfet                  - indefinit
    - indicatiu               - indicatiu
    
    «CANTAR» és un infinitiu
    «ENGANXAT» és un participi
    «FENT» és un gerundi
    
    són les formes no personals del verb i equivalen, respectiva-ment, a
    
    un NOM («cantar és agradable»)
    un ADJECTIU («un paper enganxat»)
    un ADVERBI («fent això, em sento millor»)
    
    De les tres formes no personals només dues intervenen sistemàtica-
    ment en la conjugació verbal (vegeu la llicó 20): l'infinitiu i el 
    participi.
    
    
    JO            vaig cantar     he dit
    TU            vas cantar      has dit
    ELL/ELLA      va cantar       ha dit
    NOSALTRES     vam cantar      hem dit
    VOSALTRES     vau cantar      heu dit
    ELLS/ELLES    van cantar      han dit
 
    En canvi, totes tres poden formar part integrant, com a segon terme,
    de les perífrasis verbals. En aquest cas, el verb anteposat, a més
    d'aportar les indicacions de nombre, temps, persona, etc., afegeix
    nous matisos a la modalitat. Vegem-ho: 
    
    a) Perífrasis d'Infinitiu
    
    - ANAR       - expresen                 («anem a ballar»)
      COMENÇAR     l'inici de l'acció       («començava a ploure»)
    - HAVER      - l'obligació              («has de dir-li allò»)
    - TORNAR     - la reiteració            («tornarem a vèncer»)
    - VENIR      - l'aproximació            («vénen a ser iguals»)
    - DEURE      - la probabilitat          («devien ser les vuit»)
    - PODER      - la possibilitat          («podem ser-hi en punt»)
    - VOLER      - la intencionalitat       («volíem fer-nos una casa»)
    
    b) Perífrasis de Participi
    
    - QUEDAR - expressen la conseqüència - («va quedar arranjat»)
    - RESTAR              "              - («ha restat astorat»)
    - DEIXAR              "              - («el va deixar preparat»)
    
    c) perífrasis de Gerundi
    
    - ESTAR   - expresa la duració   - («estic llegint»)
    - ANAR    - la reiteració        - («va dient-ho»)
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    
    


GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística
UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació