|
El verb
La funció de nucli del sintagma verbal només pot ser desenvolupada
per aquells elements que tinguin la flexió de nombre, persona i
temps. La classificació formal, doncs, és suficient en aquest cas
per delimitar una funció.
Igual que les formes nominals, les formes verbals poden
fragmentar-se en:
lexema + gramema
però, per tal d'establir una diferència terminològica amb les formes
nominals, aquests conjunts de morfemes els anomenarem
lexema verbal + auxiliaritat
a) El lexema verbal és un lexema similar al del Nom: expressa el
contingut lèxic del verb
VERBS NOMS
cant-es cant-aire
dibuix-em dibuix-ant
ventil-ar ventil-ador
a grans trets, junt amb l'auxiliaritat verbal, designa la idea d'una
acció (fer, cantar, dir, beure) d'un estat (ser, estar, tornar-se),
d'un procés, d'un comportament, etc.
b) En canvi, I'auxiliaritat està representada per un conjunt de
morfemes d'abast més ampli que els que marquen exclusivament el
nombre o el gènere. D'aquests darrers inclou els de NOMBRE, però
rebutja els de GÈNERE. A més, hi afegeix els de PERSONA, TEMPS,
ASPECTE i MODE, inclosos o aglutinats en una forma única, tant si es
postposen al lexema (1), com si s'hi anteposen (2):
(1) corr/(íem) (2) (he) caminat
- nombre, plural. - nombre, singular.
- persona, nosaltres. - persona, jo.
- temps, passat. - temps, passat.
- aspecte, imperfet. - aspecte, perfet.
- mode, indicatiu. - mode, indicatiu.
L'auxiliaritat
Nombre
Els morfemes de nombre indiquen la individualitat (singular) o la
pluralitat (plural) del sintagma nominal que realitza la idea
expressada pel verb
(singular) _ «La Maria [0] puja [0] a casa»
(plural) _ «El/s lladre/s surt/en de nit»
Persona
Els morfemes de persona relacionen el verb amb una persona
gramatical representada pels pronoms personals JO, TU, ELL-ELLA,
NOSALTRES, VOSALTRES, ELLS-ELLES. Són sis persones diferents: jo,
tu, ell-ella, indiquen la individualitat (singular), nosaltres,
vosaltres, ells-elles, indiquen la pluralitat o col·lectivitat
(plural). Adonem-nos, però, que «nosaltres», per exemple, no és la
forma plural de «jo», ni «vosaltres» és la forma plural de «tu».
Posem-ne un exemple breu: designem amb «tu» a la Marta, però en dir
«vosaltres» no ens referim a «la Marta + la Marta + la Marta +
etc.», sinó, per exemple «al Joan + la Marta + la Montserrat + etc.»
Per una altra banda, la marca de PERSONA de les formes verbals ens
permet d'elidir sovint els sintagmes nominals que realitzen la idea
expressada pel verb
_ «L'estudiant i el pintor // treballaven plegats»
_ 0 // treball[aven (ells)] plegats.
_ «Jo // recito una poesia»
_ 0 // recit[o (jo)] una poesia
Els morfemes de nombre i de persona estableixen la concordança entre
el sintagma nominal SUBJECTE i el NUCLI del sintagma verbal
_ «[vosaltres] beren[àveu] a les fosques»
SUBJECTE NUCLI
2na persona 2na persona
plural plural
Temps
Els morfemes de temps indiquen el moment e què té lloc l'acció, el
comportament, etc., expressats pel verb. El punt de referència és el
moment "ara", moment en el qual es desenvolupa el procés
comunicatiu.
"CAMINAVA" "CAMINO" "CAMINARÉ"
ara
passat present futur
Aspecte
Aquests morfemes ens indiquen
a) que la idea expressada pel verb ha desplegat un procés enter, és
a dir, que ha tingut principi i final
aspecte PERFET: acabat, completat
b) O, contràriament, que només es coneix l'inici del procés
aspecte IMPERFET: únicament iniciat, se'n desconeix l'acabament
Malgrat que TEMPS i ASPECTE són dues marques de significació
distinta, la segona pot entendre's com una matisació de la primera.
Així, l'aspecte intervé tant en el temps passat com en el present i
en el futur
caminava
he caminat
pertanyen al passat, però
«caminava» és una acció imperfeta
«he caminat» és una acció perfeta
El contingut lèxic d'alguns verbs ja aporta una significació
aspectual que cal no confondre amb les marques morfològiques
precises que acabem d'exposar. Per exemple, el mateix verb «acabar»
a) expressa el final d'una acció, d'un comportament: «avui hem
acabat tota la feina», «s'ha acabat la pel·lícula», etc.
b) però, en canvi, la forma «acabava» té un aspecte imperfet, ja que
no ens permet de conèixer si s'ha realitzat o no un procés enter.
Compareu els exemples següents:
_ «acabava la feina l'any passat» (imperfet)
_ «va acabar la feina l'any passat» (perfet)
Tenint en compte aquest contingut significatiu dels verbs, podem
considerar que tornar-se (groc, vermell, etc.), adormir-se,
apujar-se, florir, enutjar-se, etc., tenen un sentit d'iniciació, ja
que expressen el començament d'una acció. En canvi, copejar,
coixejar, regatejar, fullejar, mercadejar, parrupejar, etc., tenen
un sentit de duració, ja que expressen la insistència o la
regularitat intermitent en una acció.
Mode
Els morfemes modals marquen la manera com es realitza la idea
expressada pel verb
a) «Joan, vine!», mode Imperatiu (expressa una ordre, un
comandament)
b) «Ara ve el Pere», mode Indicatiu (és la simple indicació o
exposició de la idea)
c) «Voldria que vinguessis», mode Subjuntiu (expressa el desig,
l'anhel, la voluntat que la idea designada pel verb sigui duta a
terme).
Formes no personals i perífrasis verbals
Totes les marques anteriors (nombre, persona, temps, etc.), que fins
ara hem estudiat com a morfemes postposats al verb, poden concórrer
en una forma anteposada al verb. Per a aixó, cal que el nucli del
sintagama verbal sigui compost i, a més, que el segon element (en
algun cas, el tercer) sigui un infinitiu, un participi, o bé un
gerundi.
_ vas CANTAR
_ he VINGUT
_ anem FENT
_ (vaig HAVER ESCOLTAT)
_ (hagués POGUT HAVER FET)
Les formes remarcades (cantar, venir, etc.) constitueixen el lexema
verbal; no comporten cap indicació gramatical (ni mode, ni temps, ni
persona, etc.). Aquestes indicacions s'integren en la forma
anteposada (1) i (2), la qual té el valor del gramema verbal, i
constitueixen l'auxiliaritat:
(1) [vas] cantar (2) [he] vingut
- singular - singular
- tu - jo
- passat - passat
- perfet - indefinit
- indicatiu - indicatiu
«CANTAR» és un infinitiu
«ENGANXAT» és un participi
«FENT» és un gerundi
són les formes no personals del verb i equivalen, respectiva-ment, a
un NOM («cantar és agradable»)
un ADJECTIU («un paper enganxat»)
un ADVERBI («fent això, em sento millor»)
De les tres formes no personals només dues intervenen sistemàtica-
ment en la conjugació verbal (vegeu la llicó 20): l'infinitiu i el
participi.
JO vaig cantar he dit
TU vas cantar has dit
ELL/ELLA va cantar ha dit
NOSALTRES vam cantar hem dit
VOSALTRES vau cantar heu dit
ELLS/ELLES van cantar han dit
En canvi, totes tres poden formar part integrant, com a segon terme,
de les perífrasis verbals. En aquest cas, el verb anteposat, a més
d'aportar les indicacions de nombre, temps, persona, etc., afegeix
nous matisos a la modalitat. Vegem-ho:
a) Perífrasis d'Infinitiu
- ANAR - expresen («anem a ballar»)
COMENÇAR l'inici de l'acció («començava a ploure»)
- HAVER - l'obligació («has de dir-li allò»)
- TORNAR - la reiteració («tornarem a vèncer»)
- VENIR - l'aproximació («vénen a ser iguals»)
- DEURE - la probabilitat («devien ser les vuit»)
- PODER - la possibilitat («podem ser-hi en punt»)
- VOLER - la intencionalitat («volíem fer-nos una casa»)
b) Perífrasis de Participi
- QUEDAR - expressen la conseqüència - («va quedar arranjat»)
- RESTAR " - («ha restat astorat»)
- DEIXAR " - («el va deixar preparat»)
c) perífrasis de Gerundi
- ESTAR - expresa la duració - («estic llegint»)
- ANAR - la reiteració - («va dient-ho»)
GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació |
SALC - Servei d'Autoformació en Llengua Catalana
 |           |
