CODI ACTIVITAT: TMS15052


FONT : RUAIX, J.A. Català/2. Ed. Ruaix

CONSIDERANT LA RELACIÓ AMB EL SUBJECTE, hi ha verbs:

1. IMPERSONALS (que no designen el subjecte que fa l'acció), i ho poden ser:

a) PER CARÀCTER o pròpiament impersonals, és a dir, els que manquen de subjecte lògic; són:

  • els VERBS METEOROLÒGlCS, com ploure, nevar, glaçar, fer calor, fer fred, estar núvol, etc.
  • el VERB PRESENTADOR haver-hi. A notar que, en alguns parlars, hom tendeix a fer-lo concordar en nombre amb el complement directe, com si aquest fos el subjecte: «hi han persones» per hi ha persones, «hi havien moltes dificultats» per hi havia moltes dificultats, «deuran haver-hi alguns problemes» per deurà haver-hi alguns problemes, etc. Fora del llenguatge col·loquial, val més mantenir la construcció sense concordar, que és la tradicional (coincidint, en aquest cas, amb el castellà: «hay», «había», etc.).

 

b) PER TEMPS O FORMA VERBAL, com són l'infinitiu (cantar), el gerundi (cantant) i el participi (cantat);

c) PER INDETERMINACIÓ INTENCIONAL DEL SUBJECTE (quan, malgrat haver- hi o poder-hi haver un subjecte gramatical, la intenció és deixar-lo imprecisat o indefinit o molt genèric); aquesta indeterminació es pot aconseguir de diverses maneres:

- usant la 1ª o la 2ª persones del plural o la 2ª del singular en sentit genèric: Posem accent a tots els mots esdrúixols. Admetem personal. Vegeu la pàgina tal. No fumeu, si us plau. Això passa vulguis no vulguis. Què cal fer si un dia tens un accident? Etc.

- usant la 3ª persona del singular o del plural en sentit genèric, amb verbs de comunicació: Diu que s'apujaran els preus. Diuen que hi ha passa de galteres. En conten cada cosa, dels teus veïns! Etc.

- usant els pronoms indefinits hom, un, un hom. Hom construí el pont l'any trenta. Si un (o un hom) et demana un favor...

- usant la partícula es (o se), equivalent a hom, amb verbs intransitius o copulatius, tractant-los com si fossin pronominals: Avui dia es viatja molt. Per aquest camí es va a la font. Es parla d'un cas curiós. Quan s'és jove... Quan s'arriba a quaranta anys, hom s'adona que...

2. PERSONALS (que designen el subjecte del verb), i els podem trobar:

a) EN VEU ACTIVA O DE SUBJECTE AGENT (quan el subjecte és el qui executa l'acció verbal): El mestre Pau Casals dirigia l'orquestra. En Miró va pintar aquests quadres. Resoldrem els problemes de mica en mica.

Val a dir que hi ha un tipus de construccions, actives gramatical- ment, però passives quant a 1ª intenció. Potser les podriem anomenar D'OBJECTE TEMATlTZAT  Exemples: L'orquestra la dirigia el mestre Pau Casals (= L'orquestra era dirigida pel mestre Pau Casals). Aquest quadre el va pintar en Miró (= Aquest quadre fou pintat per en Miró). Els problemes els resoldrem de mica en mica (= Els problemes seran resolts de mica en mica).

b) EN VEU PASSIVA O DE SUBJECTE PACIENT (en què el subjecte gramatical denota la persona o cosa sobre la qual recau l'acció del verb).

Aquest caràcter passiu -el qual, ben mirat, consisteix a amagar o deixar en segon terme l'agent del procés verbal i fixar-se més aviat en el procés mateix, en el seu resultat o en l'objecte que rep l'acció-, es pot aconseguir per diversos procediments:

- mitjançant l'ús del verb ésser (o ser) com a auxiliar seguit del participi del verb: L'orquestra era dirigida pel mestre Pau Casals. El pont fou construït l'any trenta.

- mitjançant l'ús de la partícula es (o se), amb verbs transitius, tractant-los com si fossin pronominals. Ex.: Es construí el pont amb materials molt bons. Aquesta roba es porta molt. Com es menja, això? Els problemes es resoldran de mica en mica. Els punts de vista que s'exposen aquí. Aquestes festes se celebren cada dos anys. Es veu un estel. Se sent soroll. Etc.

 

 

CONSIDERANT LA RELACIÓ AMB ELS COMPLEMENTS, hi ha verbs:

1) COPULATIUS O ATRIBUTIUS (que simplement enllacen un atribut al subjecte: En Joan és alt. La porta era oberta);

2) PREDICATIUS (que diuen un procés, una activitat); se subdivideixen en:

a) TRANSITIUS (Quan l'acció expressada té un terme, un objecte al qual va a parar i que s'anomena complement directe), sia per caràcter (és a dir, que ho son quasi sempre, com dir, portar, fer) sia per funció (amb la doble possibilitat d'anar sols o de dur un complement: jo llegeixo o jo llegeixo una novel·la);

b) INTRANSlTIUS (els que no necessiten complement directe, com viure, morir, entrar, sortir);

c) REFLEXIUS (que denoten una acció de què un mateix és agent i pacient alhora: jo em pentino, tu et rentes, ell es fa mal); a notar els reflexius DE PARTICIPACIÓ (en què l'acció, tot i exercitar-se externament sobre un objecte, repercuteix en el subjecte: jo em fumo un cigarret, tu et beus una cervesa, ell es prepara l'esmorzar);

d) PRONOMINALS (que es conjuguen adjuntant-se un pronom feble de la mateixa persona que el subjecte, molts d'ells denotant-ne una activitat interna, com enrabiar-se, cansar-se, perdre's).Els verbs pronominals són intransitius. Noteu que en català no són pronominals callar, caure i marxar: calla!; ell ha caigut; ara marxen (cast. "cállate; se ha caído; se marchan") .

e) RECÍPROCS (que expressen una acció donada i rebuda alhora per cadascun dels qui la realitzen: En Jordi i la Montserrat s'estimen, s'ajuden, es molesten).

 

CONSIDERANT EL VERB EN SÍ MATEIX, hi podem distingir:

1) LES CONJUGACIONS, o sia els diferents sistemes d'organitzar les desinències que s'afegeixen a l'arrel o radical verbal per a expressar-ne els accidents: modes, temps, nombre i persona.

Els verbs que segueixen aquests models s'anomenen REGULARS, i els que no segueixen totalment els models, IRREGULARS.

2) ELS MODES (és a dir, l'actitud mental del qui parla), que són:

a) l'INDICATIU (presenta l'acció o estat denotat pel verb com un fet real, no merament pensat: Ell ve, venia, vingué, vindrà, ha vingut, havia vingut, haurà vingut);

b) l'lMPERATIU (amb actitud de comandament: Vine!);

c) el CONDICIONAL (implica una condició o suposició: Vindria si...);

d) el SUBJUNTIU (designa una acció o un estat no com a real sinó solament com a imaginat per a fer-lo objecte d'una negació, volició, desig, condició, etc.: Que no virtgui. Que vingui. Tant de bo que vingués. Si hagués vingut...).

El català, en general, usa el subjuntiu en els mateixos casos que el castellà. Advertim, però, aquestes diferències, en oracions independents que expressen DUBTE:

    CASTELLA (subjuntiu)                                          CATALÀ (futur, condicional)

     «Quizá venga.»                                                       Potser vindrà.
     «Tal vez no nos escriba.»                                        Tal vegada no ens escriurà.
     «Acaso estuvieseis mejor allí.»                                Qui sap si estaríeu més bé allí.
     «Tal vez te hubieras evitado disgustos.»                   Tal vegada t'hauries estalviat disgustos.
    «Tal vez lo conozcas.»                                             Potser el coneixeràs.
     «Acaso fuese (o hubiese sido) mejor.»                    Tal vegada seria (o hauria estat) millor.
         

3) ELS TEMPS, o sia la manera d'expressar en quin moment es realitza l'acció verbal en relació al moment en què hom parla. Els temps fonamentals són PASSAT O PRETÈRIT (abans), PRESENT (ara) i FUTUR (després).

A notar:

  • el present habitual (quan indiquem que la significació verbal es dóna habitualment: A casa dinem a la una).
  • el present històric (quan ens referim a fets passats, però fent com si ens traslladéssim en aquell moment: El rei En Jaume entra a València rodejat de cavallers).
  • el present futur (quan ens anticipem amb la imaginació als fets: Demà m'examino).
  • el pretèrit imperfet de cortesia (Li volia demanar un favor, forma més educada que Li vull demanar un favor; també s'usa, amb aquest sentit cortès, el condicional: Li voldria demanar un favor).

El valor dels temps verbals de la conjugació catalana es correspon generalment amb el de la castellana.Notem però:

a) En català no existeix cap futur de subjuntiu. Una frase castellana com «si acaso te preguntare algo más no le contestes» la podem traduir per Si de cas et preguntés (pretèrit imperfet de subjuntiu) alguna cosa més no li contestis o Si de cas et preguntava... (pret. imperf. d'indicatiu) o, encara, Si de cas et pregunta... (present d'indicatiu).

b) L'anomenat en català PRETÈRIT INDEFINIT (en castellà, «pretérito perfecto») no s'usa, com eventualment fa el castellà, en frases com «EI embajador ha llegado anoche» o «Mi amiga ha venido ayer a verme», ja que anit i ahir representen períodes de temps dins els quals ja no som. En català es diu: L'ambaixador va arribar (o arribà) anit. El meu amic va venir (o vingué) ahir a veure'm.

c) En canvi, si ens referim a un periode de temps dins el qual encara ens trobem, el català fa servir el PRETÈRIT INDEFINIT (el «pretérito perfecto» castellà), mentre que el castellà actual tendeix a posar-hi el seu «pretérito indefinido» (el nostre PRETÈRIT PERFET). Així frases com «Este año llovió mucho» o «Esta mañana se reunió la comisión» les traduirem per Aquest any ha plogut molt i Aquest matí s'ha reunit la comissió.

 

Morfològicament, distingim entre TEMPS SIMPLES (formats d'un sol mot: canto), TEMPS COMPOSTOS (formats de més d'un mot, o sia, formats amb els temps del verb haver, que fa d'auxiliar, més el participi passat del verb que es conjuga: he cantat) i TEMPS O FORMES PERIFRÀSTICS (circumlocucions per a expressar una sola idea verbal: vaig cantar, haig de cantar, estic cantant, acabo de cantar).

 

4) LES PERSONES, que son sis: 1ª (jo), 2ª (tu) i 3ª (ell) del singular; 1ª (nosaltres), 2ª (vosaltres) i 3ª (ells) del plural.

5) L'ASPECTE VERBAL, que és l'expressió de com veiem desenrotllar-se l'acció, és a dir, en quin instant d'aquest desenvolupament la veiem. Aixó s'indica amb mitjans morfològics (diferents temps de la conjugació), sintàctics (perífrasis) o lexicals (ús de verbs distints). L'aspecte verbal es pot enfocar des de dos punts de vista:

A) Des del punt de vista de la conclusió, distingim l'aspecte PERFECTIU, que expressa l'acció com a conclosa, acabada, perfecta, i l'aspecte IMPERFECTIU, que es desentèn de la conclusió. Compareu:

                            aspecte imperfectiu                               aspecte perfectiu

                            menjo (present)                                    he menjat (pret. indefinit)
                            menjava (pret. imperfet)                       havia menjat (pret. plusquamperfet)
                            menjaré (futur simple)                           hauré menjat (futur compost)

B) Des del punt de vista de la realització del procés verbal, podem distingir, entre altres, de menys importants, l'aspecte DURATIU O LINEAL, que expressa el desenrotllament de l'acció al llarg d'un periode de temps (imagineu una línia), i l'aspecte MOMENTANI O PUNTUAL, que prescindeix de focalitzar el desenvolupament per a fixar-se només en la seva realització (imagineu un punt). Compareu:

                                    aspecte momentani                                  aspecte duratiu

                                   a) vaig estudiar (pret. perfet)                  estudiava (pret. imperfet)
                                       va ploure o plogué (pret. perfet)        plovia (pret. imperfet)
                                   b) estudio                                               estic estudiant
                                        plou                                                    va plovent
                                       salten                                                 van saltant
                                   c) veure                                                  mirar
                                       asseure's                                             seure
                                       adormir-se                                          dormir

GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística
UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació