CODI ACTIVITAT: TMS06043


FONT : RUAIX, J.A. Català/2. Ed. Ruaix 

    
    
    
    Possessius
    
    
    Els possessius, com diu el mateix nom, indiquen possessió o
    propietat, pertinença, i també especificació, relació. Segons quina
    sigui la persona gramatical del posseïdor, usem un possessiu o un
    altre; segons quin sigui el gènere i el nombre de la cosa posseïda
    modifiquem la desinència o morfema del possessiu. Vegem-ho en
    esquema:
    
    - Un sol posseïdor:
    
    1.ª pers. sing. (jo):         meu     meva    meus    meves
    
    2.ª pers. sing. (tu):         teu     teva    teus    teves
    
    3.ª pers. sing. (ell...):     seu     seva    seus    seves
    
    - més d'un posseïdor:
    
    1.ª pers. plur. (nosaltres):  nostre  nostra     nostres
    
    2.ª pers. plur. (vosaltres):  vostre  vostra     vostres
    
    3.ª pers. plur. (ells...)          llur           llurs
                                  seu     seva    seus    seves
    
    REMARQUES
    
    1) Els possessius poden usar-se anteposats o posposats al nom que
    determinen. Quan precedeixen el nom:
    
    - meu, teu i seu duen sempre article: el meu pare, la meva germana,
    etc.:
    
    - nostre i vostre és preferible, almenys en prosa, que també duguin
    article: la nostra pàtria, els vostres amics (millor que nostra
    pàtria, vostres amics), etc.
    
    - llur és preferible que no dugui article: els alumnes i llurs
    professors (millor aue els alumnes i els llurs professors), etc.
    
    Es pot dir un germà meu o un meu germà, aquest gos teu o aquest teu
    gos, etc, segons l'element que vulguem remarcar (com hem vist a les
    pàgs. 22 i 42).
    
    2) Encara que actualment no sigui una forma popular, és molt útil de
    saber manejar el possessiu llur, llurs (equivalent al francès «leur,
    leurs» i l'italià «loro») per tal de poder distingir un POSSEÏDOR
    singular d'un de plural. Per a emprar-lo bé només cal recordar que
    llur (o llurs) vol dir d'ells o d'elles
    
    Exemples: Els meus cosins i llur casa (= la casa d'ells). Els meus
    cosins i llurs fills (= els fills d'ells). En canvi, no es podria
    dir «el meu cosi i llur casa» (= la casa d'ell) ni tampoc «el meu
    cosí i llurs fills» (= els fills d'ell), sinó que cal dir el meu
    cosí i la seva casa, el meu cosí i els seus fills. Heus ací un
    exemple en què es veu la utilitat de la distinció entre seu i llur:
    Sant Pau recorda la intimitat que existia entre els gàlates i ell
    d'encà de la seva vingusa a llur país.
    
    De totes maneres, l'ús de les formes literàries llur, llurs no és
    pas obligatori, encara que sigui recomanat d'emprar-les en un estil
    culte, i es poden substituir sempre per les formes vives seu, seva,;
    seus, seves.
    
    3) Sovint, i més encara si no es fa servir la forma llur, el
    possessiu de 3.ª persona resulta ambigu (p.e., casa seva)(4) pot
    significar «la casa d'ell, d'ella, d'ells, d'elles, de vostè, de
    vostès»); aleshores, si pel context no queda clar, cal recórrer a
    perífrasis com les apuntades (d'ell...; també "que té", "que
    tenen"...).(5)
    
    4) El valencià fa els femenins dels possessius meu, teu, seu sense
    canviar la u per v, sinó conservant-les: meua, meues; teua, teues,
    seua, seues. En català antic deien mia, mies, tua, tues; sua, sues
    (formes que són vives a l'Alguer).
    
    5) Disposem, a més, dels possessius àtons corresponents als tònics
    el meu,.., el teu..., el seu..., i que es pronuncien prosòdicament
    enganxats amb els noms davant els quals es troben. Són:
    
    mon   ma   mos   mes 
    ton   ta   tos   tes 
    son   sa   sos   ses
    
    S'usen en poesia ("Mon cor estima un arbre...", "...ses companyes,
    pels cingles, per les comes..."), davant noms de parentiu (ta mare,
    sos germans, etc.), en expressions consagrades per l'ús (en ma [o
    ta, sa] vida, Sa Santedat, Sa Majestat...) i en refranys (Cada terra
    fa sa guerra, etc.). Tret d'aquests casos, fer servir els possessius
    àtons dóna al parlar o a l'escrit un to arcaïtzant.(6)
    
    6) En català els possessius poden reemplaçar els pronoms personals
    quan són terme d'una relació prepositiva formada sobre un adverbi de
    lloc. Exemples:
    
    davant meu (= davant de mí)
    darrere teu (= darrere de tu)
    prop nostre (= prop de nosaltres)
    etc.
    
    
    També, quan expressen la persona agent d'oracions passives (o,
    almenys, de participis amb aquest sentit):
    
    Això és pintat seu (= pintat per ell) fet vostre (= fet per
    vosaltres) etc.
    
    7) L'adjectiu "propi" admet un valor possessiu, sia reforçant un
    possessiu fonamental (p.e. La meva pròpia familia),(7) sia
    substituint-lo (Els homes cerquen la pròpia felicitat). Aquesta
    substitució es fa especialment quan el subjecte és indefinit
    (Cadascú estima el propi país) i és obligatòria en les expressions
    impersonals (Cal seguir la pròpia consciència).
    
    8) El pronom feble "en" (i variants, vegeu temes 13 i 14) pot
    substituir els possessius (quan expressen pertinença o especifica-
    ció) si el terme possessiu determina el complement directe o el
    predicat nominal.(8) És molt recomanable d'emprar-lo quan es
    refereix a un ésser inanimat distint del subjecte de l'oració. Exs.:
    El castell era tancat; el guarda me n'obri les portes (millor que
    ...m'obri les seves portes). No havia visitat mai aquell país ni en
    coneixia el nom (millor que ...ni coneixia el seu nom).
    
    Però és un greu error d'usar "en" i "seu" alhora. Així, és totalment
    incorrecta una frase com «sacsejar un arbre per fer-ne caure els
    seus fruits», en lloc de ...per fer-ne caure els fruits (o per fer
    caure els seus fruits).
    
    
    
    NOTES:
    
    2. Un exemple del llenguatge administratiu: Aquest Servei (el que
    escriu) sol·licita d'aqueixa Direcció General (la que rep l'escrit)
    la tramesa de tal document.
    
    3. En canvi, són castellanismes inadmissibles les formes «este» i
    «eixe».
    
    4. Eviteu el dialectalisme «casa seu».
    
    5. Noteu, tanmateix, que de vegades els adjectius possessius no són
    pas necessaris i, en contrast amb l'us que en fan altres llengües,
    com el francès, l'anglès i l'alemany, nosaltres en podem prescindir
    perfectament. Així, posem per cas, en català diem:
    
    - Vaig allargar la mà (i no pas «la meva mà»). Obre els ulls (i no
      pas «els teus ulls»).
    - Fiqueu l'ocell a la gabia (i no pas «a la seva gàbia»).
    - Cal estimar Déu i el proïsme com a un mateix (i no pas «el seu
      proïsme», expressió que aquí voldria dir «el proïsme de Déu» en
      comptes de «el proïsme d'un mateix»).
    
        Cal tenir-ho en compte en les traduccions d'aquells idiomes al
    nostre.
    
    
    6. Davant un nom femení començat en vocal o h, hi ha poetes que
    substitueixen ma, ta, sa per mon, ton, son: mon ànima, son àvia, (en
    lloc de ma ànima, sa àvia), etc.
    
    7. Un altre adjectiu que reforça els possessius és "mateix". Ex.:
    Ell va contra els seus mateixos interessos.

GENERALITAT DE CATALUNYA, Direcció General de Política Lingüística
UNIVERSITAT POMPEU FABRA, Recursos Humans, Formació